Ja fa uns anys que la neurociència s’ha convertit en una de les meves grans passions. Tot el que passa al cervell em sembla fascinant, i comprendre què hi ha darrere del comportament humà em produeix molta curiositat.
Fa unes setmanes, em preguntava què fa que les meves fotos siguin com són, com sé quin és el moment perfecte per disparar, com aconsegueixo “veure” més enllà. En definitiva, com s’ha format la meva mirada fotogràfica des d’un punt de vista científic.
I és que jo no penso gaire quan faig fotos, més aviat al contrari. Dins meu hi ha una mena de brúixola interna que em guia sense que me n’adoni.
Després de més de 20 anys amb una càmera a les mans, sé del cert que el meu cervell ha après a veure el món de manera diferent. És com si tot el que he viscut i fotografiat abans, tot el que he après sobre llum, colors i emocions, es posés a treballar en segon pla per ajudar-me a decidir sense que en sigui conscient.
Buscant-ne l’explicació científica, vaig conèixer a Antonio Damasio, metge i neuròleg portuguès, que afirma que la intuïció és, en realitat, una resposta emocional que el nostre cervell construeix a partir de les experiències viscudes. Així doncs, quan faig una foto, no només entra en joc què “veig”, hi ha emocions i records amagats en el meu subconscient que m’estan guiant.
Quan faig fotos, entro en una mena de meditació. Si em sento trista, enfadada o preocupada, tot s’esvaeix en l’instant que agafo la càmera. Els psicòlegs en diuen entrar en la zona de flow, i és una sensació meravellosa. És un estat en què estic tan immersa en el que estic fent que tot flueix sense esforç.
El concepte de “flow” va ser desenvolupat pel psicòleg Mihály Csíkszentmihályi per descriure un estat mental en què una persona està completament immersa en una activitat, experimentant un alt grau de concentració i gaudi.
Aquest estat es caracteritza per una implicació total en l’activitat que estem realitzant, sense importar-nos res més, mentre mantenim un grau de concentració absolut.
Durant el flow, el cervell deixa de banda el pensament analític i permet que el subconscient prengui el control, facilitant que les accions, pensaments i moviments es succeeixin sense pausa.
Aquesta experiència és habitual en activitats creatives com la fotografia, la música o l’escriptura, on la persona es troba tan immersa en la tasca que perd la noció del temps i es desconnecta de les preocupacions externes.
En resum, el flow és un estat de concentració profunda i gaudi que ens permet estar completament immersos en una activitat, deixant que el subconscient guiï les nostres accions de manera fluïda i sense esforç. Quan entro en aquest estat, és com si la càmera es convertís en una extensió de mi mateixa, i parlés a través de mi.
La neurociència revela, doncs, que el cervell està dissenyat per reconèixer patrons i anticipar esdeveniments, una capacitat essencial en la fotografia. Quan una escena em commou, el cervell processa ràpidament la informació visual i emocional, permetent-me capturar el moment perfecte de manera intuïtiva. Aquesta intuïció es basa en experiències prèvies i en la capacitat cerebral d’identificar patrons familiars, fonamentals per a la percepció i la presa de decisions ràpides. Això em fa pensar en com funcionava el cervell de grans noms de la fotografia com Henri Cartier-Bresson, conegut per saber captar com pocs aquest “instant decisiu”.
Luis M. Martínez, neurocientífic especialitzat en percepció i cognició, destaca com la memòria, el raonament i la intuïció condicionen la nostra percepció de la realitat i el comportament.
A més, la teoria de la ressonància adaptativa, desenvolupada per Stephen Grossberg i Gail Carpenter, descriu com el cervell processa la informació mitjançant xarxes neuronals que reconeixen i prediuen patrons, explicant així la nostra capacitat d’anticipar-nos i reaccionar de manera intuïtiva en situacions complexes, com fer una fotografia en el moment precís.
Per aprofundir en com les nostres percepcions creen la realitat, em sembla especialment interessant aquesta xerrada de Luis Miguel Martínez Otero:
M’agrada saber que el que fa única una fotografia és la meva història, els meus records, la manera com connecto amb les persones i amb el que em rodeja. Quan faig una foto, no només capturo el que veig, sinó també el que sento. Em sembla realment bonic pensar que aquesta barreja de tècnica, intuïció i emoció explica per què cada imatge té una petita part de mi. Fotografiar és la meva manera de donar forma a les històries, de posar en imatges allò que no es pot dir amb paraules.
Ara sé que el que realment passa quan disparo és que el meu cervell reconeix patrons, i és com si una part de mi sabés, sense que jo m’ho plantegi, que aquell és l’instant perfecte.
Els científics com Daniel Kahneman expliquen que això és gràcies a la part intuïtiva del cervell, que actua abans que tinguem temps de pensar. Gràcies a això puc detectar, per exemple, una mirada o un moviment abans que passi. És gairebé com si el meu cervell avancés el futur.
Tot el que he vist i fotografiat al llarg dels anys s’ha anat guardant en una mena d’arxiu intern al meu cap. Una memòria que no és només visual, sinó també emocional. Quan faig clic, tinc la sensació que el que tinc davant i tot el que he viscut es troben, i això és el que dóna sentit al que faig.
Per acabar, us vull recomanar una xerrada de Nazareth Castellanos, una neurocientífica que admiro i que sap explicar temes complexos d’una manera molt clara i propera. Si el que hem parlat avui us ha despertat la curiositat, crec que us encantarà escoltar-la:
Gràcies per llegir-me! ☺️