Hi ha imatges que van més enllà de la tècnica. Fotografies que no només capturen una escena, sinó que guarden la veritat d’un moment, amb tota la seva imperfecció. Això és un relat fotogràfic: un fragment de vida, un tros d’història que es conserva per sempre.
Per què dic que faig relats fotogràfics?
Un relat fotogràfic és un estil fotogràfic que es pren el seu temps, que respira, que no té pressa ni altera la realitat. Simplement, l’acompanya. La fa rellevant i n’extreu la bellesa intrínseca, aquella que habita en tots els moments vitals, fins i tot en els més mundans.
Un relat fotogràfic té, sobretot, una narrativa. El meu objectiu principal és explicar una història, la d’unes hores, una tarda o un dia. Un període determinat en el temps que, vist amb perspectiva, adquireix un valor immens. Amb la fotografia com a canal, busco l’emocionalitat, el sentiment de pertinença i el valor de cada vida.
Qualsevol moment pot convertir-se en un relat fotogràfic si es capta amb la mirada adequada: sense alteracions, sense buscar respostes forçades. Simplement, donant valor al que ja existeix.
Totes les meves sessions tenen aquest component narratiu perquè les faig des d’aquesta intenció. Però hi ha moments especialment íntims que ho exemplifiquen molt bé: les famílies que m’obren les portes de casa seva després del naixement o els parts, moments crucials en la vida de qualsevol dona.
Les famílies sovint reaccionen amb alegria quan veuen les seves fotos, però el que més em diuen és que s’han emocionat. Que s’han vist de veritat.
Això ho trobo molt poderós, perquè els éssers humans necessitem sentir-nos vistos, pels altres i per nosaltres mateixos. Quan algú contempla la seva pròpia història en forma de fotos, descobreix coses que no havia notat. Recordo una mare que se sentia trista perquè creia que no tenia prou connexió amb la seva filla en comparació amb el vincle que la nena tenia amb el seu pare. Quan va veure les fotos, es va emocionar molt i encara recordo l’àudio que em va enviar. La fotografia no menteix.
"Jo ja faig fotos amb el mòbil, per què necessito una sessió?"
Una cosa és fer fotos, i una altra de ben diferent és sortir-hi. Deixar que una mirada externa i neutra entri durant una estona en la teva vida i permetre’t fluïr amb el moment.
A més, hi ha una gran diferència entre una foto casual i una imatge que explica una història. Un fotògraf professional té en compte la llum, la composició i la narrativa. No es limita a capturar un moment, sinó que el segueix, el contextualitza i el documenta des de diferents perspectives. Jo observo la història que es desplega davant meu i la fotografio amb respecte, allunyant-me i apropant-me quan cal, incidint en detalls rellevants sense intervenir, perquè la meva mirada és pura en el vostre context.
Moltes famílies em diuen que el seu dia a dia no és prou interessant per ser fotografiat, però la realitat és que no hi ha cap dia igual a l’anterior, encara que ens ho sembli. I cada vida és única. Això és que fa tan valuosa la quotidianitat.
Totes les fotos que il·lustren aquesta entrada són de la sessió de postpart que vaig fer a casa la Marina, uns dies després del naixement de la seva tercera filla, la Beth, i són un exemple perfecte del que us estic explicant.
El relat fotogràfic d'un postpart
Quan vaig arribar a casa de la Marina, l’ambient desprenia energia i calidesa. Estàvem a les portes de Nadal, i la casa respirava un desordre ple de vida: el pessebre i l’arbre muntats, joguines escampades, roba amuntegada, evidències d’hores compartides en família. Els pares es veien contents, actius, pendents de cada detall dels seus fills entregats a aquesta realitat intensa, divertida i un xic caòtica.
Els germans de la Beth corrien i saltaven al seu voltant, incapaços de contenir l’emoció. De tant en tant, es paraven per fer-li un petó o acaronar-la, i la petita passava constantment dels braços de la seva mare o el seu pare a estar entremig dels seus germans. Fotografiar-la sola era gairebé impossible, però era precisament aquest enrenou el que donava sentit a les imatges. La petita Beth no era només la nova membre de la família, sinó el centre de tot aquell amor espontani i lliure.
Vam passar una estona a l’habitació dels nens, entre les seves joguines, on també hi havia el canviador de la Beth. Un espai reduït on passaven moltes coses alhora, i intentar seguir el ritme va ser molt divertit. Això contrastava amb la calma absoluta de la Beth, que va dormir gairebé tota l’estona que vaig ser allà.
També vam estar una bona estona a l’habitació dels pares, on un mirall gran va permetre jugar amb perspectives i composicions. Els nens, enjogassats, es movien sense parar, i el resultat van ser imatges familiars plenes de moviment i energia.
La Marina es veia serena i segura. Enmig d’aquella activitat incessant, ella desprenia una calma acollidora. Tenia mirades per tots els seus fills i pel seu home, i la seva presència ho lligava tot. En un moment de la sessió, la seva filla mitjana va demanar fer pit, i ella va donar-li juntament amb la petita Beth. Aquell moment de lactància en tàndem em va semblar preciós: una escena quotidiana que, amb els anys, tindrà un valor enorme per totes tres.
Si dubtes sobre si fer una sessió amb mi, només puc dir-te una cosa: permet-te viure l’experiència. No es tracta només de tenir fotos boniques, sinó de regalar-te el privilegi de veure’t des de fora, amb una mirada honesta i plena de respecte. I, algun dia, quan tornis a obrir aquell àlbum i hi trobis la teva història, t’adonaràs que el més quotidià era, en realitat, extraordinari.