Vivim en una societat que dona molta importància a l’estètica. Des de petites, creixem amb la influència dels cànons de bellesa imposats, amb la sensació que hem de mostrar sempre la cara més amable de la nostra vida i el nostre millor aspecte físic. La indústria de la moda i la publicitat, la influència de les xarxes socials… tot això marca tendències i ens diu en cada moment el que és estètic i el que no, el que es considera bonic i el que no. I així, sense adonar-nos-en, reproduïm i perpetuem aquest patró.
Aquesta pressió ens afecta molt més del que pensem. Ens valorem segons com ens veiem, i això pot arribar a condicionar-nos a viure d’una manera menys autèntica, a seleccionar què mostrem i, fins i tot, què recordem. La fotografia no n’és una excepció. Quan fem fotos, prenem decisions, moltes vegades inconscientment, per encaixar en aquests ideals. Veiem clarament aquesta tendència en xarxes com Instagram, on s’instauren modes que marquen el que és estètic i el que no. Durant un temps totes les fotos eren netes i minimalistes; ara hi ha una tendència cap a composicions més tancades i de detall. Els joves busquen una estètica dels anys noranta, més informal i despreocupada. Inconscientment, acabem fent fotos que s’assemblen a les que veiem. Fins i tot els fotògrafs professionals. Quan m’adono que això m’està passant, intento repensar-me com a fotògrafa i recordar quina és la meva essència, encara que sé que sempre hi haurà una evolució natural.
Penso que la fotografia sempre és autèntica, perquè el fotògraf sempre captura una realitat. El que passa és que hi ha estils fotogràfics que busquen més aquesta fidelitat amb la realitat. Són estils com el documental, que no alteren el que està passant, sinó que en són testimonis i ho exposen d’una determinada manera.
El món de la moda i la fotografia ha estat ple de controvèrsies en relació amb la manera com es mostra el cos i la realitat de les persones. Campanyes de marques com Dove, amb la seva iniciativa “Real Beauty”, han intentat desafiar els estàndards tradicionals de bellesa, però encara avui dia veiem com les grans firmes utilitzen Photoshop de manera excessiva per esborrar qualsevol rastre d’ “imperfecció” en les models. Un exemple molt conegut és el cas de Ralph Lauren, que va rebre fortes crítiques per haver editat digitalment el cos d’una model fins al punt que semblava completament irreal. També hi ha hagut moments de canvi, com la decisió de Vogue UK de no retocar les arrugues de la supermodel Adwoa Aboah, enviant un missatge de naturalitat i acceptació.
En aquest context, projectes fotogràfics com els de Ana Álvarez-Errecalde són un clar exemple d’una mirada diferent. Aquesta fotògrafa ha dedicat gran part de la seva obra a capturar la realitat sense filtres, sense embuts, mostrant la vulnerabilitat en el seu estat més pur. El seu projecte “Cesárea” o la seva sèrie sobre la maternitat desafien la visió idealitzada de la dona i el part, mostrant cossos reals, sagnants, esgotats, però plens de força i bellesa. La seva filosofia es basa en la necessitat de reivindicar la realitat tal com és i trencar amb els estereotips que ens han inculcat des de sempre.
“Birth of my Daughter (2005) Ana Álvarez-ErrecaldeTambé cal destacar projectes com “Crossing Lives: Històries de persones. Retrats d’humanitat” de la Creu Roja i la fotògrafa Monica Das Neves, que donen veu a persones en extrema vulnerabilitat, mostrant la seva realitat sense filtres. Aquest tipus d’iniciatives ens recorden que la fotografia no només és una eina estètica, sinó que també pot ser un mitjà per generar consciència social i empatia.
La fotografia en moments de vulnerabilitat.
Quan vaig fotografiar el part de la Queralt, l’abril del 2024, allà no hi havia res preparat ni pensat des del punt de vista estètic. Tot tenia un sentit pràctic, per acompanyar bé el procés, i un sentit emocional, perquè l’arribada del petit Boix al món fos acollidora i càlida. Per això hi havia només la llum de les espelmes, dibuixos dels germans grans, mantes per sobre el sofà, els estris de les llevadores escampats per l’estança… La Queralt no estava pentinada ni maquillada, allà només hi havia lloc per a la vivència. Això és molt poderós.
Un part és un moment 100% vulnerable. La mare es troba en el planeta part i no es preocupa de si està suada, de si fa mala cara, de si té els cabells enganxats a la cara o de si està guapa o lletja. Està totalment connectada al seu cos i al que està passant, i no li importa res més que ella i la vida que està acompanyant a arribar a l’altra banda de la pell. Al seu voltant, tot es mou al seu ritme. És un moment de màxima exposició i això queda totalment en segon pla. I després, quan ja ha passat tot i aquesta mare veu les fotos, el que veu és la seva força, el seu poder, el que ha arribat a fer. Pot honorar el seu cos sense judicis, i tot i que li pugui sobtar veure’s a si mateixa d’aquesta manera, segurament mai se sentirà tan poderosa com en aquest moment.
Però aquesta vulnerabilitat no està només present en un part. També la podem trobar en una sessió a casa, en una passejada pel bosc o, fins i tot, en un espai pensat per fer fotos en interior. Ser capaços d’oblidar-nos de la roba que portem, de si està arrugada o no, de si hi ha una taca a la samarreta o de si ens hem despentinat és el que dona pas a aquesta vulnerabilitat i aquesta naturalitat que dona un encant especial a les fotos. Centrar-se únicament a gaudir del moment i de la companyia és el que permet que les imatges resultants expliquin alguna cosa. I això també es pot aconseguir amb un retrat mirant a càmera. Del que es tracta és de mostrar-se honestament tal com ets en aquell precís instant.
Les nostres vides no són perfectes, ni de bon tros. Les nostres cases estan desordenades, els nostres cabells es despentinen, ens surten grans a la cara i tenim cel·lulitis. Les parets no estan netes impol·lutes, ni tot el que tenim a casa podria estar exposat en un museu. Les coses més mundanes són les que abunden, i això és bonic perquè els humans som imperfectes, i així ho és el que ens envolta.
Crec que la mirada està canviant i que cada cop més gent es permet mostrar-se d’aquesta manera davant la càmera. Als que encara tenen por de veure’s tal com són en una fotografia, els diria que és realment preciós veure com en són d’increïbles quan s’atreveixen a mirar-se sense filtres.
Una mica d’inspiració.
Com sempre, si aquest tema t’interessa i vols explorar-lo més a fons, aquí tens alguns recursos que poden inspirar-te:
Paula Boneti Aitana Carrasco, dues il·lustradores que exploren la vulnerabilitat estètica i emocional a través de les seves obres, mostrant cossos reals, imperfeccions i emocions sense filtres.
El projecte fotogràfic de Gema González (Porque no te arreglas?), que es pot veure sencer a Tumblr. Una sèrie que desafia els estàndards de bellesa i posa en qüestió la necessitat de modificar-nos per encaixar.
La xerrada TED de Candela Yatche, Deconstruyendo el concepto de belleza, que ens convida a reflexionar sobre com la bellesa és una construcció social i com podem treballar per potenciar l’autoacceptació en una societat més preocupada per vendre que per cuidar el nostre benestar.
El projecte social Bellamente (www.bellamente.com.ar), fundat per Candela Yatche, que ofereix un espai de diàleg per repensar els estereotips de bellesa i aprendre a estimar-nos tal com som.
Gràcies per llegir-me! ☺️