Trenta-una dones, tres fotos per cadascuna. Un retrat, un espai propi, un objecte amb significat. Dona Endins és un homenatge a l’univers femení, un projecte fotogràfic nascut d’una revolució interna, que va veure la llum el passat 1 de març de 2024.
Dona Endins s’ha creat al llarg de diverses setmanes a casa de cada una de les protagonistes. Moments de pausa per parlar una mica de tot, conèixer-nos una mica més i respondre tres preguntes. El resultat, converses que revelen moments decisius, tota mena de vivències i vincles especials amb altres dones. Aquest projecte va durar tot el mes de març a les xarxes socials, però no és un projecte fotogràfic digital.
Aquest projecte fotogràfic cobrarà vida en un llibre que arrancarà al setembre, i les fotografies penjaran a les parets en forma d’exposició. Les històries d’aquestes dones mereixen ser llegides amb atenció, així que podràs fer-ho extensament al blog, que vaig estrenar amb aquest projecte.
El racó preferit
Reflexionava Virginia Woolf sobre la necessitat de les dones de tenir una habitació pròpia, un espai no només físic sinó també emocional on poder explorar-se, crear i pensar lliurement. En aquest sentit, el projecte Dona Endins és una celebració d’aquests espais íntims i personals, on cada dona troba un refugi per connectar amb ella mateixa.
En cada una d’aquestes fotografies, els espais són testimonis dels instants de descans, de diàleg intern i de reconnexió. Woolf destacava la importància de l’autonomia per a la creativitat femenina; a través de Dona Endins, aquesta autonomia s’expressa també en la capacitat de gaudir del benestar i del temps amb una mateixa, essencial per al desenvolupament personal i artístic.
Aquestes habitacions pròpies es revelen com espais molt valuosos dins la casa, un recordatori que, tant en l’art com en la vida, els moments de solitud no són buits, sinó plens de potencial transformador.
Un objecte especial.
Des de Dona Endins em submergeixo en la relació íntima entre cada dona i els objectes que escullen. Una selecció que no és casual, ja que cada objecte atresora una història, un fragment de vida. Alguns parlen de benestar personal, de tornar a casa, o de mirar endins. Altres representen una connexió directa amb persones que ja no hi són, o també amb moments viscuts que han deixat una empremta profunda.
El psicòleg i psiquiatre suís Carl Gustav Jung parlava de la projecció de parts del nostre inconscient en els objectes que ens envolten, dotant-los així de significats profundament personals. Quan la Laura em parlava del bol de la seva iaia em parlava de la seva història juntes, de l’amor compartit. Les tecles gastades del piano del pare de la Iolanda, que tantes vegades van acaronar els seus dits, parlen de moments quotidians que van marcar la persona que és ara. Els amulets de les dones de la família de la Paula, que traspassen generació rere generació una fe en allò que no es veu, però es percep, i que acaba esdevenint un nexe d’unió irrompible.
Tots aquests objectes representen un mosaic de vivències úniques i alhora universals, que parlen de totes nosaltres.
Un retrat honest.
Una mirada directa a càmera. Respirar fons, somriure, o mirar amb serietat. Cada mirada, un univers sencer, únic i meravellós, ple de llums i ombres, amb el camí recorregut a l’esquena i noves possibilitats per davant. Un retrat pot fer-nos sentir vulnerables, donant-nos l’oportunitat de renunciar als artificis per dir “aquesta soc jo, ara i aquí”. A vegades, aquest “ara i aquí” pot no ser el que voldríem, però pot també simbolitzar tot allò que havíem somiat per a nosaltres.
Deia el fotògraf Richard Avedon que “les seves fotografies no tractaven sobre ell, sinó sobre com veia els altres.” A mi em passa el mateix. La meva tasca com a fotògrafa és capturar aquests instants plens de sinceritat i autenticitat, on un diàleg silenciós es desenvolupa entre el retratat i jo. És en aquest espai íntim on es converteix la vulnerabilitat en força, on la veritat sense paraules que compartim revela la bellesa única de cada persona.
Cada dona entrevistada és diferent, amb vivències que al final esdevenen col·lectives. Cadascuna aporta la seva pròpia història, única i personal, però totes elles es trenen en un relat comú que parla de la força, la resiliència i la diversitat de l’experiència femenina. Aquestes històries individuals reflecteixen moments de pèrdua, valentia, decisions crucials i quotidianitat, formant un entramat de vivències que esdevé universal.
Març va ser un mes diferent, dedicat a compartir històries de vida a través de la mirada femenina. Compartir cada dia un post, llegir els vostres comentaris, i reviure les estones que vaig passar amb les dones que han format part d’aquest projecte ha estat molt enriquidor.
Dona Endins està format per històries amb nom propi que parlen de la vida de totes nosaltres. De cada una d’aquestes dones en trec un aprenentatge, i alhora em permet conèixer-me una mica més a mi mateixa. He reflexionat molt amb Dona Endins, i aquestes reflexions seran una part important del futur d’aquest projecte.
També em vull donar les gràcies a mi mateixa, per les decisions que he anat prenent i que m’han dut a ser qui soc avui. Per abraçar el camí de la fotografia i mirar la vida des d’una altra perspectiva.